Participació infantil i adolescent: apunts d’una experiència de dinamització

Aquest és un breu escrit reflexiu sobre la meva experiència, tot fent de dinamitzador, en el que a Circula Cultura anomenem Procés de Renovació dels Consells Locals d’Infància i Adolescència. Aquest procés comporta una sèrie de vivències, sensacions i anècdotes que, lluny de deixar-me indiferent, m’han dut a la necessitat de posar-hi paraules.

 

Si voleu acompanyar-me, seguiu llegint!

 

Els Consells Locals d’Infància i Adolescència (CLIA) són òrgans que reconeixen, promouen i defensen el Dret a la participació infantil i adolescent en el context local dels municipis. En paraules dels propis infants i adolescents, al CLIA es generen uns espais que queden al marge de les decisions adultes, de tal manera que els Consellers i Conselleres (participants a les sessions de treball del CLIA) fan de veu dels propis infants i adolescents del municipi, de cara a l’Ajuntament, amb aquesta voluntat de millorar la ciutat per als infants i adolescents a qui representen. D’aquesta manera el CLIA està vinculat al govern local i respon a la intenció de dotar d’una estructura estable i perdurable, alhora que renovable i reformulable a la participació infantil i adolescent. Al CLIA els infants i adolescents prenen el protagonisme que es mereixen com a ciutadans actius. Poden opinar, valorar, decidir i transformar les seves poblacions a partir de la seva mirada en present. D’aquesta manera, hi ha CLIA que es reuneixen un cop al mes, d’altres que amb més o menys freqüència, n’hi ha que es reuneixen a la tarda, n’hi ha que dissenyen projectes, i n’hi ha que fan molta altra feina i tenen maneres pròpies i diverses de participar. 

 

En aquest context, l’anomenat Procés de Renovació, des de la cooperativa, passa pel disseny, execució i avaluació d’una sèrie de sessions a instituts, escoles i d’altres entitats educatives, que conviden a la participació (al CLIA, però també en global) dels i les infants i adolescents. A més a més, serveixen per escollir democràticament les persones que exerciran el càrrec de Conseller/a, en cada municipi on es desenvolupa aquesta acció.
 
Participar com a dinamitzador de la renovació dels Consells suposa aventurar-se en aquests entorns educatius, introduir-se a les classes i grups, i posar en funcionament una sèrie de dinàmiques pensades per a estimular la participació d’infants i adolescents, en el seu entorn més proper. Així, durant un parell de mesos, passo per les aules dia a dia, convidant a reflexionar sobre què és la participació, descobrint juntament amb els infants quins drets tenen o jugant a veure què pensen els i les adolescents sobre els prejudicis que pesen sobre seu.
Permeteu-me que m’aturi aquí un instant. Si us n’heu adonat, passa quelcom interessant en aquest article. Al cap i a la fi, soc un adult parlant de “fer participar” els més joves. Fa aproximadament tres paràgrafs que no faig més que parlar de mi, és inevitable, inercial diria jo: altre cop, els adults s’han posat al centre! Aquest tarannà hegemònic, invisible (i amb intencions més devaluadores que les que estic posant jo) és el que anomenem poder adult. I resulta que, quan les persones adultes abusem del poder adult (el poder que se’ns atorga pel simple fet de tenir l’edat que tenim), aquest sovint té un impacte negatiu sobre la participació, obstaculitzant-la, desacreditant-la o directament obviant-la, sobretot si aquesta surt de les inquietuds de persones que es troben fora de l’edat adulta.
És aquí on (si em permeteu tornar a posar al centre la meva reflexió) em plantejo, cada cop que surto de fer una sessió de renovació, quin és el veritable sentit de la participació, i quin grau de responsabilitat i consciència haig de posar a la tasca que faig, per tal de no reproduir desigualtats per motiu d’edat. Què creieu? La participació és fer que la gent participi quan tu vols i perquè toca, és que quan facis una crida la gent vingui a participar amb ganes o és alguna altra cosa? Què perseguim quan es tracta d’infants i adolescents? Quin sentit li donem?

 

En el meu cas, estic convençut que vaig a l’aula a plantar una petita llavor que faci germinar l’agència pròpia i la preocupació per la resta, com a mínim dins el grup en qüestió. Una llavor que, així que creixi, sigui capaç de trencar amb l’individualisme capitalista que externalitza les solucions a l’oferta mercantil. Per mi, aquest és un dels sentits de la participació: generar moviment per qüestionar l’establert i dissenyar una nova manera de fer les coses que trenqui amb el “sempre s’ha fet així perquè així funciona”. Aquesta sentència tan present, tan igualadora com discriminadora, tan neutra que és incapaç de qüestionar el poder des d’on s’emet, el poder adult.

 

El sentit de les sessions que dinamitzo no és més que despertar aquesta il·lusió per implicar-se. El que fem des de la cooperativa no és aplaçar el canvi al futur de les generacions, és actuar en present per tal que, a través d’aquesta implicació, infants i adolescents puguin gaudir del seu futur. És creure en aquestes persones, trencar la lògica adultcentrista i generar espais i pràctiques que empoderin i facin sentir valuoses unes edats que es perceben desmotivades, no aptes, sense actitud ni intenció de fer-se valer. Per contra, per l’experiència que tinc, asseguro que tenen molt a dir i que són, sens dubte, motor de canvi. Paradoxalment, duen la càrrega (imposada des del privilegi adult) “d’arreglar el món que els deixem”. Per trencar amb aquest privilegi només cal, per un segon, descentrar la mirada i posar el focus en ells i elles. Ampliar la visió. Sortir del pas perquè caminin juntes i, en cas de necessitat, que sàpiguen que hi som.

 

Ja ho veieu, al cap i a la fi, hi ha molt més amagat darrere una simple sessió de treball, i els nervis i la motivació que infants i adolescents posen cada any en el procés, m’ho demostren. Anant una mica més enllà, m’agrada pensar que, a certa escala més ajustada a l’edat i l’experiència, els consellers i conselleres del CLIA deuen sentir quelcom similar al que sento jo sortint de l’aula. Si més no, estic segur que el que s’enduran de l’experiència és molt més del que es pugui pensar i la seva implicació es veurà recompensada pel propi benestar que aporta participar. En el meu cas jo també m’enduc aquesta sensació d’haver fet aportacions i de formar part d’una causa comú que, si més no, desperti consciències.

 

 

Pau Peralta Martínez
 
No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.