“Parar, reflexionar i seguir”

“Parar, reflexionar i seguir”

 
Com diu Julieta Piastro la identitat forma part d’un joc de mirades i històries de les persones i no té a veure amb la veritat absoluta. L’experiència ens mostra que la identitat col·lectiva necessita espais i temps per a ser revisada, i les persones que conformem col·lectius necessitem temps per a reafirmar-nos, generar confiances i aliances i posar en joc les nostres vivències i experiències. En l’àmbit professional parar, reflexionar i seguir, són tres verbs que sovint costa trobar-los en relació i alhora són accions necessàries per a la construcció de la identitat professional.

 

A la cooperativa ens dediquem principalment a acompanyar processos d’infants, adolescents i joves en espais de participació. Durant aquest darrer any 2020 vam veure com les trobades amb els grups passaven a ser mediatitzades per una pantalla. Desapareixia el caliu de les sales, els jocs, els silencis, els gestos, els cossos… i a mesura que passaven els dies es generava una distància entre ambdues parts -l’equip professional i el grup participant- difícil de sostenir en alguns moments.
 
Però, a partir del mes de febrer d’aquest any 2021, les trobades presencials van començar a funcionar de nou, i per això hem volgut adaptar un altra vegada les dinàmiques i maneres de relacionar-nos. Hem necessitat donar espai per a compartir aquests mesos viscuts i sobretot, connectar de nou amb l’interès compartit dels projectes i les persones que el conformen.
 
El passat 31 de març, tot just abans de marxar de vacances de primavera, les tres treballadores de Circula Cultura ens vam prendre un temps per a revisar les nostres pràctiques com a dinamitzadores.
 
Entenent el conflicte com a motor de canvi, hem pogut parar i compartir entre nosaltres situacions que hem viscut a instituts, espai públics, centres socioeducatius i reflexionar sobre: Quins eren els objectius de la trobada? Qui en formava part? Què va passar i què no va passar? Com et vas sentir? Ara, què canviaries? Per què? I la resta, que ho veiem des de fora… Què faríem diferent?
 
Fruit d’aquest espai de reflexió compartida hem extret unes orientacions per seguir amb la dinamització , generant un document viu i en constant construcció que ens servirà de guia per a les accions que estem realitzant enguany i les que vindran.
 
Després de fer aquest exercici reflexiu, una de les coses que més hem destacat és el fet que, després de mesos de dinamització virtual, la presencialitat ens torna a mostrar quelcom de nosaltres i dels grups que no podem oblidar: la diversitat.
Cal centrar-nos molt en com acompanyem, quines respostes donem i sobretot de quina manera treballem en equip per a acollir de la millor manera les diversitats (físiques, expressives, gènere, llengua, origen, cossos, identitats, etc.), les dels nois i noies, les nostres i les dels processos que vivim.
 
Vam fer especial èmfasi en les nostres respostes davant les diferents energies dels grups i també quan trobem faltes de respecte entre participants. Quan trobem relacions de poder que estan passant i que no ens agraden.
 
Sovint costa fer visible que quelcom no està fluint, que hem arribat a un límit, que potser la dinàmica no està ajustada al moment del grup o que el grup ha perdut les ganes de seguir el fil… i per tant, les dinamitzadores tenim la responsabilitat d’acollir-ho i fer un gir. Compartim amb vosaltres la importància de preguntar i preguntar-nos: Què necessiteu? Com esteu? Com seguim? 
 
Ens hem adonat que ens és molt útil expressar i compartir entre nosaltres i amb el grup, i també posar sobre la taula quines necessitats tenim les dinamitzadores. I accionar eines que recullen, acullen o transformen aquelles necessitats i per tant, l’ambient dels grups. Una mena de permetre’ns parar, reflexionar i seguir in situ. Perquè si no ho fem, “deshumanitzem” els espais col·lectius, ens tractem com a màquines que “han de poder amb tot sempre” sense ser sensibles al que és invisible, que està passant i que segurament és important per avançar col·lectivament. En definitiva, trobar l’equilibri de l’acompanyament i la corresponsabilitats entre tots i totes.
 
També vam donar pes en els debats a la comunicació entre l’equip. A nosaltres ens agrada ser dues dinamitzadores en els espais que acompanyem, ja que quatre ulls i quatre orelles reben més que no dues. A més a més, dues referents poden aportar maneres de fer, ser i estar diferents i trobar l’encaix segons cada situació. Però per a fer equip, per a anar “a l’una” vam compartir necessitats pròpies i vam extreure orientacions per a donar-nos suport, cura i sumar en la pràctica:
 
Compartir què espera cadascuna de nosaltres de les sessions i què necessitem de l’altra companya.
 
Treballar la comunicació verbal i no verbal durant les sessions per a facilitar la presa de decisions entre dinamitzadores.
 
Prendre consciència dels rols i habilitats que de manera natural emergeixen i posar-los en joc tenint en compte les diferents situacions que ens trobem en l’acompanyament.
 
Donar-nos temps de valoració entre les dinamitzadores després de les sessions: Com ens hem sentit? Què hem vist, identificat entre nosaltres? I amb el grup? Davant del canvi, conflicte… com hem reaccionat? Ens hem sentit a gust?
Demanar feedback a altres educadores si n’hi ha i/o generar espais de supervisió i suport.
 
Ens deixem reflexions que no apareixen en aquest article, esperem compartir-les en altres moments on parem, reflexionem i seguim escrivint i compartint sobre la identitat professional.
 
Així doncs, com ens diu Marí Ytarte, “la identidad necesita por tanto de espacio de afirmación” i nosaltres, en tant que educadores sempre en formació, necessitem aquests espais d’afirmació que de mica en mica construeixen la nostra identitat.
 

Piastro, J. (2019) Los lenguajes de la identidad. La Subvesión como creación. Herder. Barcelona

Marí Ytarte, Rosa Maria. (2005) Diversidad, identidades y ciudadanías: la educación social como cultura ciudadana.

No Comments

Post A Comment